El casament de la teva millor amiga

Ahir es van casar la Sonia i el Llorenç en un entorn de familiars i amics vinguts de tot arreu. Un d'aquells moments de retrobada amb persones que estimes i que feia temps que no veies. Vaig tenir el plaer de llegir un breu escrit que publico aquí per compartir-lo. Perquè l'amistat és compartir, encara que de vegades no acabis de trobar les estones per fer-ho en el teu ritme diari....

"La Sonia i jo fa aproximadament 24 anys que som amigues. Puc dir que és la meva millor amiga. AMIGA amb majúscules, d'aquelles que es poden comptar amb els cinc dits de la ma i encara et sobra algun de dit.....Hem passat molts moments juntes: alguns de molt bons i d'altres no tan....hem crescut juntes, madurat juntes, hem estat mares....en aquests 24 anys hi han hagut èpoques que hem estat més unides i d'altres que la vida ens ha distanciat però, com els bons amics, els de debò, sempre ens hem retrobat quan ens hem necessitat....
Avui estem aquí per confirmar que la meva amiga Sonia i el Llorenç s'estimen. I dic confirmar, perquè la certesa ja era evident amb quasi 10 anys de convivència, amb el compartir dia a dia el creixement de la Cristina i amb el naixement dels seus dos fills : el Llorenç i l'Hector.

Doncs bé, en aquesta “confirmació pública” de l'amor que senten l'un per l'altre, em va demanar que fes una lectura, i he volgut triar un preciós poema de “El profeta” obra del libanés Gibrán Jalil Gibrán

Cuando el amor os llegue,
Seguidlo,
Aunque sus senderos sean
Arduos y penosos.
Y cuando os envuelva bajo
Sus alas, entregaos a él,
Aunque la espada escondida
Entres sus pluma os hiera
Y cuando os hable, creed en él,
Aunque su voz sacuda vuestros sueños
Como hace el viento del norte
Que arrasa los jardines.
Nacisteis juntos y
juntos permaneceréis para siempre
Pero dejad que crezcan espacios
en vuestra cercanía.
Y dejad que los vientos del cielo libren
Libren sus danzas entre vosotros.
Amaos con devoción,
Pero no hagáis del amor una atadura.
Haced del amor un mar móvil
Entre las orillas de vuestras almas.
Llenaos uno al otro vuestras copas,
Pero no bebáis de una misma copa.
Compartir vuestro pan,
Pero no comáis del mismo trozo.
Cantad y bailad juntos
Y estad alegres, pero que cado uno de
Vosotros sea independiente.
Las cuerdas de un laúd
Están separadas aunque vibren con la misma música.
Dad vuestro corazón, pero no para que
Vuestro compañero se adueñe de él.
Porque solo la mano de la vida puede
Contener los corazones.
Y permaneced juntos, pero no demasiado juntos,
Porque los pilares sostienen el templo,
Pero están separados.
Y ni el roble crece bajo la sombra del ciprés,
Ni el ciprés bajo la del roble."

Passi el que passi, sempre guanya...

A l'escola tenia un company que li agradava molt el futbol. Tenia una peculiar afició: ell sempre guanyava. Deia que com li agradava el futbol, tant li era anar amb el Barça o amb el Madrid, sempre estava a favor de l'equip guanyador. La veritat és que d'aquesta manera s'evitava haver d'afrontar el desengany, la frustració...el seu únic interès era guanyar i gaudir del bon futbol.
Passat el temps, encara trobo gent com aquell company. Són persones que, més enllà de la ideologia o dels interessos, el que volen és guanyar...i la millor manera és anar sempre amb el cavall guanyador.

Em costa....

No us heu sentit mai com un elefant en una cristalleria? És una sensació ben estranya....Les relacions humanes són complicades, i més en grups de persones molt diverses que s'uneixen per interessos comuns però, tot d'una representa que res no ha canviat i, de sobte, comences a sentir-te incòmoda amb alguns comentaris, amb algunes observacions o reflexions que fan alguns dels que t'envolten. I tu et demanes...és que jo he canviat o ha estat sempre així i jo me n'adonava? No sé...De vegades, em costa fer veure que tot és normal quan et sents extraterrestre...

Gaudir dels petits moments...

De vegades no ens adonem del que tenim fins que no en podem gaudir...Em passo tota la setmana al despatx des de quarts de nou del matí i generalment, torno a casa al vespre. Algun cop per setmana tinc e privilegi de poder anar a buscar el nen i la nena a la parada i, sempre puc, sigui al vespre o al matí, intento repassar els exàmens amb la Quiònia. Això fa que, quan tinc un dia que puc restar a casa, amb els nens, mirant dibuixos, fent pastissos, fent-nos pessigolles o menjant-nos a petons, gaudeixo d'aquests petits instants. No em considero més bona a mala mare per la quantitat de temps que passo amb ells, però si que em sento responsable de la qualitat d'aquest temps. Per això és important exprimir-lo al màxim...

Contrapàs 2010

Darrer dia abans del discurs oral

Avui ha estat el darrer dia del postgrau abans del discurs oral. Hem organitzat un dinar de comiat per als companys que ja no continuaran el segon mòdul de la diplomatura i, la veritat, tot i estar organitzat sense gaire preparació, ha sortit clavat. Hem pogut dinar plegats i conversar una bona estona abans d'assistir a la classe de TICs i política. El cert és que tots i totes hem coincidit en el fet que el clima ha estat el més important en aquest grup. Des de l'inici, s'ha respirat una sensació de "bon rotllo" que s'ha anat intensificant dia a dia.
Aquest mòdul ja s'acaba, però tots ens enduem quelcom més que la formació...;-)